martes, 28 de mayo de 2013

Tarraco Viva




























Dissabte passat, coincidint amb els actes de la Tarraco Viva, em vaig apuntar a un FotoWalk organitzat per l'Albert Farnos. Com podeu veure pocs romans vaig ser capaç de captar... però vaig disfrutar molt fent streetphoto pels carrers de la part alta de Tarragona.


Km 83 by Françoiz Breut on Grooveshark

martes, 14 de mayo de 2013

FiM 2013: Shine On You Crazy Diamond, Pt. 2
























Crònica: Jordi Ferrús


Fa uns dies em va sorprendre la notica que l'Adrià Puntí publicava un llibre amb textos inèdits del seu pare (Incompletament Puntí). A més, a la mateixa entrada, es detallava que Puntí, en breu, tornaria a emprendre la seva carrera musical. Una trajectoria que ha tingut gairebé en "stand-by" durant aquests darrers deu anys. Després de diverses temptatives, no massa reeixides, tot sembla indicar que aquesta és la bona (Amén).

Aquell cantant que, en plena adolescència, m'havia deixat fora de joc al escoltar aquella "estranya" però a la vegada hipnòtica veu, interpretant "reggaes" heterodoxos com La Catximba o Bevent Passat. Aquell creador del que m'havia convertit en incondicional i inclús en proselitista arran de punxar-me en vena el segon disc d'Umpah-Pah, Bamboo Avenue. Aquell artista que, ho reconec, sense un motiu lògic, vaig deixar de banda durant aquells anys en el grup gironí gravava en castellà i guanyava premis Ondas. Aquell "fill" de Tom Waits i Van Morrison amb el que em vaig reconciliar al escoltar Pepalallarga i... O aquella persona a la que vaig conèixer, un instant, quan tot indicava que, de la mà de Quimi Portet, havia trobat el seu camí amb discos com L'Hora del Pati o Maria. Aquell personatge polièdric, feia pública la seva voluntat de tornar.

Uns dies després del primer impacte vaig tenir el segon. Va ser al descobrir que el ressuscitat actuava a la FIM Vila-seca 2013. Anunciat com a Puntí (ni Adrià, ni Josep), amb un espectacle titul·lat "Viatje d'un savi Vilatrista" (igual que la cançó del disc Maria), i a una hora intempestiva, dos quarts de vuit de la tarda del dissabte 4 de maig, el gironí pujaria a l'escenari del Pati del Fènix, un lloc que ni pintat per ressorgir de les seves cendres.

La meva intenció inicial, com no podia ser d'una altra manera, era la d'anar-hi, no m'ho volia perdre, però després he de reconèixer que vaig tenir certs moments de dubte. En aquests anys, i com diria aquell, en cercles privats, s'havia parlat molt de l'estat de l'Adrià Puntí. Que si havia fugit de la anodina i a vegades trista realitat, refugiant-se un món paral·lel, personal i inabastable. Que si la fina frontera entre genialitat i bogeria s'havia difuminat definitivament. Que si havia estat ingressat en centres de salud mental, Que si era el Syd Barrett català. etc. A més, tenia constància que algunes de les poques actuacions públiques que havia fet durant aquest temps d'exili musical, havien acabat sent espectacles esperpèntics. Uns concerts que havien fet riure molt a tots aquells que hi assitien sense tenir un empatia envers l'artista (adquirida amb els anys), però que havien deixat un sensació de tristesa i enyorança als qui recordaven els bons temps. I precisament, per no marxar a casa amb aquesta sensació de buidor, vaig tenir aquests moments de feblesa, però un parell de fets em van fer decidir.

El primer fet va ser una casualitat objectiva, aquell dia, per circumstàncies, estava a Vila-seca (bé a La Pineda). El segon, un factor més difús com la confrontació dels "pros" i "contres" subjectius. Aquest litigi va acabar amb l'hemisferi dret del cervell dictant sentència. L'argument més visceral de la defensa va ser clar; posant-nos en el pitjor dels supòsits, si Puntí no estigués en plenitud de facultats. I què? Recordant-me a mi mateix que inclús en els moments més caòtics de la seves ments, genis com Peter Green, Rocky Eriksson, Brian Wilson o Daniel Johnston han estat capaços de fer obres inabastables per la majoria de mortals i de protagonitzar concerts memorables. I si parlem de Syd Barret, menció a part, què dir d'un creador que en estat semi-catalèptic va enregistrar obres mestres com The Madcap Laughts o Barrett. I l'argument més decisiu: Qui em diu que, després d'una època fosca, i com els hi ha passat a molts artistes (entre ells algun dels citats anteriorment), l'Adrià no tornava a tenir un raig de llum?

Si carregat d'incerteses vaig arribar a Vila-seca, cal dir que els dubtes van durar poc. Puntí es va presentar en solitari, a un escenari auster, amb un piano de cua i un peu amb una guitarra acústica. L'estètica del de Salt, amb les ulleres de Sol, que no es va treure en cap moment, estava a mig camí entre Kevin Ayers (D.E.P.) i Tortell Poltrona. Pel que fa al concert, si bé alguns comentaris entre cançó i cançó denotaven aquesta vida en paral·lel a la majoria de mortals, cal constatar que quan agafava la guitarra (i l'harmònica) o es posava al piano i treia aquella veu carregada de matisos, la cosa prenia forma. Definitivament havia tornat. En el poc més d'una hora que va durar el concert va repassar temes de tota la seva trajectòria, des de Nina Ensucrada o Mirall Capgirat dels Umpah-Pah fins a Jeu del Pepalallarga, Setze Jutges de L'Hora del Pati o l'inèdita El Boig del Telefon Roig. Menció especial per a l'última cançó de l'espectacle, un dels seus millors temes, Ull Per Ull, interpretada al piano amb una carrega emotiva que només pot donar-li ell.

Finalment, destacar un moment puntual que es va viure durant el concert i que no té res a veure amb la música. Un fet que, segurament, no deixa de ser una formalitat però al que jo li vaig veure un punt de misticisme. Cap a mig concert, va far aparició a peu d'escenari Pau Riba. Vestit amb un gens discret jersei color carbassa, l'autor de Dioptria es va estar una bona estona mirant a Puntí des de primera fila, després, al final d'una cançó, va donar-li la ma i va desaparèixer abans que acabés l'espectacle. Aquest fet, per a molts una simple anècdota, a mi em va semblar una espècie d'acte de confirmació, en el sentit litúrgic de la paraula. Un dels màxims exponents dels tan nostrats genis dispersos, dels tocats del bolet o tocats per la tramuntana (Pujols, Dalí, Pla, Sisa, etc.) donant a un dels seus, la benvinguda o "ben-tornada" al club dels "outsiders" socialitzats... i que així sigui per molt de temps.

A part de Puntí, que com es pot deduir, va ser l'artista que, emocionalment, més em va tocar de la FIM 2013, vaig poder assistir a altres concerts durant la jornada del dissabte. Unes actuacions de les que seguidament dono unes pinzellades pel que fa a les sensacions personals que em van despertar:

Satèl·lit. Banda d'Altafulla guanyadora del darrer concurs D.O. Tarragona. Un grup amb una proposta amb apunts prometedors, però que crec que encara els hi falta acabar de trobar aquell punt d'originalitat i de toc personal que fa que algú pugui destacar entre la sobredosis d'informació i la infinitat de propostes que, gràcies, o per culpa de  l'accessibilitat a les noves vies per difondre la música, estan intentant infructuosament obrir-se camí. Aquesta nova realitat, plenament assentada, està condemnant a moltes d'aquestes formacions, que fa uns anys i amb el suport d'una discogràfica serien grups o solistes "viables", a acabar sent productes innocus i sense possibilitat de consolidar-se. A no ser, que aquestes propostes tinguin alguna cosa que les faci un pèl diferents a la resta, o tinguin la sort de cara, no hi ha res a fer. Satèl·lit tenen elements per trobar aquest factor diferencial, però segurament han d'assumir una mica més un altre factor, el factor risc.

Aziza Brahim. Interessant proposta la de la cantant sahrauí, qui, acompanyada d'una banda formada per musics de la seva terra i d'altres d'arreu de l'estat espanyol, va interpretar en directe el que ella mateix defineix com a blues del Sàhara. Encara que en realitat la seva música no és blues, estrictament parlant, si no una combinació de múltiples inputs; raï, rock, blues, reggae, etc. Una proposta entre entre ancestral i moderna, entre reivindicativa i festiva. Aziza Brahim és un altre exponent de la bona acceptació que, darrerament, està visquent la música "moderna" nord-africana en els mercats occidentals. Segurament la millor mostra d'això és el Jimi Hendrix del desert, el guitarrista tuareg del Níger, Bombino, qui amb el seu darrer disc Nomad, produït pel "Black Key" Dan Auerbach, ha aconseguit entrar amb força als circuits musicals americans i europeus.

Egon Soda. El grup o un dels grups de Ricky Falkner, músic hiperactiu i gran guru de l'escena alternativa de casa nostra. Un dels plats forts del cartell. Formalment, res a dir, pop-rock d'alta escola amb més influències "american roots" que altres bandes en les quals milita o col·labora Falkner. Subjectiva i sincerament, veig uns esquemes massa repetitius en molts grups de l'anomenada escena independent/alternativa, majoritàriament cantada en castellà, que es fa des de Catalunya. I no és una qüestió idiomàtica, ni molt menys, si no la percepció d'una repetició fins a l'esgotament dels mateixos patrons, una i altra vegada. Suposo que aquesta sensació, que alguns em podran o voldran rebatre, la tinc pel simple fet de l'endogamia, ja que molts dels músics que estan darrera de les diferents propostes són noms massa recurrents. Per cert, crec que els termes independent i alternatiu cada dia estan més desdibuixats i a aquestes alçades de la pel·lícula ja són més tòpics que definitoris.

Maria Rodés, Martí Sales & Ramon Rodríguez. La veritat és que, tot i assistir a bona part del concert, encara és hora ara que entengui dos frases seguides d'una cançó o inclús, en molts moments, d'endevinar en quin idioma cantaven. Cal dir que l'ecosistema no va jugar al seu favor. La massificació de públic, degut a la poca idoneïtat de La Plaça de les Voltes per a ser l'escenari d'un espectacle musical intimista, i l'aparentment poc definida proposta que presentaven aquesta S.L. circumstancial, van ser suficients motius per fer cansar al personal abans d'hora. Fet objectivament constatable al veure com bona part del públic anava desfilant en plena actuació. Definitivament, si volen continuar amb aquesta aventura paral·lela, els seus responsables han de definir bastant millor l'espectacle. I molt especialment replantejar-se el paper d'una desaprofitada Maria Rodés.

El Petit De Cal Eril. Tot i tenir que esperar més de mitja hora sense poder entrar al recinte per culpa d'uns problemes tècnics amb la taula de so, l'espera va valer la pena. Joan Pons i els seus presentaven el darrer disc, La Figura del Buit, i ho van fer amb un directe sense pretensions, entre naïf i auster, però molt eficaç. Van posar en solfa uns temes que, sens dubte, suposen un pas endavant en la carrera del de Guissona. Més elèctrics, més progressius, més psicodèlics, amb secció de vents, però amb la naturalitat i la frescor que ha vingut caracteritzant tota la seva obra. La darrera vegada que havia vist a El Petit de Cal Eril, ja fa uns anys a Lleida, el recordo en un format semi-acústic i molt més relaxat. Per això, vaig quedar gratament sorprès de la seva evolució cap a l'electricitat. Demostrant que es poden fer passos endavant sense perdre l'essència.

Per acabar, un "pro" i una "contra".  "Contra", per les cues que es van crear a l'hora d'accedir a certs recintes, i de tramitar o recollir la tarjeta FIM. "Pro", als preus del festival (servei de bar inclòs). Uns preus més que correctes per als temps en els que estem. Suposo que aquest també és un dels secrets de l'èxit de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, una cita consolidada  que ha arribat a la 14a edició en plenitud de facultats.


Ull per ull by Adrià Puntí on Grooveshark