domingo, 24 de febrero de 2013

La llum


















Cada vegada tinc més ganes de jugar amb el blanc i negre, amb les sombres, i sobretot amb la llum, o amb la falta de llum...

M'agrada la gent de les meves fotos que "es troba allí" per casualitat, que passa tranquil·lament, i que a mi no em molesta, gens...

I m'agrada imaginar-me que la gent "està allí", detràs de la llum...


When You Sleep by My Bloody Valentine on Grooveshark

sábado, 16 de febrero de 2013

Camden, la decadència...


































Ara que tothom fa el possible per carregar-se el fenòmen del Brit Pop, a mi hem venia molt de gust anar fins a Camden a veure en que s'havia convertit un dels llocs on aquest moviment va nàixer. La primera sensació va ser de ràbia per no haver viscut el moment de màxima efervescència als anys noranta, quan aquells carrers debien bullir de música per tot arreu. I després, la segona sensació i més reflexiva, va ser de decdència. Camden s'ha convertit en un reclam turístic de primer ordre i com quasi tots els nuclis turístics d'aquest tipus, en un "mercadillo" o "zoco"... on tot està ple de botigues i sense el més mínim interès comercial.

Amb això no vull dir que tot sigui decadent, però entre els darrers articles periodistics dels "gurus" de la música i la visió que jo vaig tindre d'una part important dels carrers de Camden, vaig tornar amb aquesta sensació: decadència, molta decadència...

També és veritat que això m'ha servit per tornar, amb més força i passió si cap, als meus estimats discos dels noranta, la meva adolescència, els meus Oasis, Blur, Manic, The Verve, Suede, Stone Roses, etc. No m'importa que ara tots coincidèixin en que va ser un fenòmen artificial, creat pel màrqueting de les grans multinacionals de la música per semblar descaradament "indies", quan la realitat era, segons ara ens diuen, que tots estaven dintre del "mainstream" més ortodox... Això m'importa una merda!

Whatever by Oasis/oasis on Grooveshark

sábado, 9 de febrero de 2013

Londres a ritme d'iPhone

Avui passejant per Londres he vist un asiàtic (no sabria especificar-ne la nacionalitat) que parlava per telèfon amb un aparell normal i alhora feia fotos compulsivament amb un iPhone. Tot sembla indicar que arribarà un moment que la gent no sabrà que en una època no massa llunyana els telèfons mòbils eren, només, per parlar... i, potser, per entendre'ns...

I com que jo seré una d'aquestes estranyes persones començo a fer pràctiques i poso uns tastets de Londres a ritme d'iPhone...









jueves, 7 de febrero de 2013

Man Ray i el surrealisme

Sembla una incongruència però a vegades costa posar cara a gent famosa, i més si es gent que va viure a començament del segle passat. Aquest mati n'he posat a més d'un...

Una de les grans sorpreses d'aquesta visita a Londres ha estat trobar-me, sense saber-ho ni buscar-ho, amb una gran retrospectiva del fotògraf americà Man Ray. La National Portrait Gallery ha aconseguit reunir cent cinquanta fotografies que son un fidel document d'un dels moviments artístics més importants del segle XX: el surrealisme (i dic fidel document perquè Man Ray en va ser partíceps).

L'exposició es pot visitar fins el vint-i-set de maig a la National Portrait Gallery de Londres.