Ara que tothom fa el possible per carregar-se el fenòmen del Brit Pop, a mi hem venia molt de gust anar fins a Camden a veure en que s'havia convertit un dels llocs on aquest moviment va nàixer. La primera sensació va ser de ràbia per no haver viscut el moment de màxima efervescència als anys noranta, quan aquells carrers debien bullir de música per tot arreu. I després, la segona sensació i més reflexiva, va ser de decdència. Camden s'ha convertit en un reclam turístic de primer ordre i com quasi tots els nuclis turístics d'aquest tipus, en un "mercadillo" o "zoco"... on tot està ple de botigues i sense el més mínim interès comercial.
Amb això no vull dir que tot sigui decadent, però entre els darrers articles periodistics dels "gurus" de la música i la visió que jo vaig tindre d'una part important dels carrers de Camden, vaig tornar amb aquesta sensació: decadència, molta decadència...
També és veritat que això m'ha servit per tornar, amb més força i passió si cap, als meus estimats discos dels noranta, la meva adolescència, els meus Oasis, Blur, Manic, The Verve, Suede, Stone Roses, etc. No m'importa que ara tots coincidèixin en que va ser un fenòmen artificial, creat pel màrqueting de les grans multinacionals de la música per semblar descaradament "indies", quan la realitat era, segons ara ens diuen, que tots estaven dintre del "mainstream" més ortodox... Això m'importa una merda!
No hay comentarios:
Publicar un comentario