No sé si mai havia estat tant aprop d'una estrella com el passat dijous a l'Auditori de Barcelona. Era un d'aquells concert del qual no esperava massa cosa (per no dir res) i vaig sortir d'allí rendit totalment a la religió de la profetessa Norah Jones. El que havia de ser el millor regal per a la meva dona es va convertir en una autèntica nit de bona música per a mi. Vaig tindre aquella sensació, de la qual alguna vegada he partat en aquest bloc, d'estar vivint un concert realment imprescindible. Vaig sortir de l'Auditori amb la necessitat de tornar a escoltar els dos darrers discs de Norah Jones (perquè l'eix central de la nit van ser "The Fall" i "Little Broken Hearts), i d'intentar entendre com és mai havia entrat en el món musical d'aquesta guapíssima novaiorquesa... Amb vestit groc, sabates de tacó rojes i acompanyada de quatre excel·lents músics semblava tota una veterana sense por a res, igual agafava la guitarra elèctrica, com tocava els teclats de peu, com es quedava sola al piano amb l'únic acompanyament del contrabaix. Menció a part mereixen els bisos, van ser totalment desendollats. Els tècnics van desconectar l'electricitat de l'escenari i només van deixar conectat un microfon d'estudi al mig, i els quatre músics liderats per Norah Jones van tocar "Sunrise", "Creepin in" i "Come away with me", un final de festa de traca i mocador!
No hay comentarios:
Publicar un comentario