sábado, 26 de marzo de 2011

La vida que yo veo

























Avui tenia intenció de fer una sortida fotogràfica per Reus, però quant m'he aixecat he vist que el dia estava tapat. No donava un duro que sortis alguna foto decent, i la veritat és que he tingut una grata sorpresa, estic molt content de la sortida. Visca el blanc i negre!



La vida que yo veo 
anhela los extremos confines, 
el Desierto, la Selva, y nada más. 

Veo que Septiembre, 
el de los Rojos Helechales, 
deplora su materia; 
que hubiera preferido ser 
sólo Nieve, Inmensidad y Lobos 

Veo que el Sol 
sueña con la pura luz 
y que la Noche 
añora los tiempos primordiales, 
cuando todo era noche. 

Miro también a mi corazón, 
y descubro que sus deseos 
se resumen, desgraciadamente, 
en dos palabras: 
la palabra Siempre, 
la palabra Nunca.


Bernardo Atxaga




martes, 22 de marzo de 2011

Retorn al passat





















Moltes vegades et trobes amb escenes quotidianes que et transporten a anys passats. La imatge fotografiada no es de fa quaranta anys a un poble perdut de la muntanya, sinó que la vaig captar el dissabte passat al casc antic de Tarragona, entre la plaça del Rei i la plaça del Forum. Aquesta dona estava totalment pendent de la seva feina i jo vaig estar com a cinc minuts mirant-la i fent-l'hi fotos. M'agrada caminar pel casc antic de Tarragona perquè és com fer-ho pel poble, amb l'avantatge de que no hem coneix ningú...

sábado, 19 de marzo de 2011

Tranquil·lament, bevent...













A vegades m'agrada posar fotos perquè simplement hem ve de gust. Aquesta l'he portat quasi fins a la saturació dels colors. No sé perquè...

Poso una versió que que fan els Gossos d'una cançó d'Umpah Pah: "Bevent passat".

L'hora del vermut

Si els anglesos tenen l'hora del te, nosaltres tenim l'hora del vermut. La major part de vegades sortir a fer el vermut vol dir arribar tard a dinar... Qui no recorda als pares i als iaios a casa, esperant amb la taula parada perquè els hereus i les pubilles estaven al bar fent el vermut? Una de les coses que més m'agrada d'aquesta tradició (a part de compartir el vermut amb les olives) és la variabilitat de l'hora, el vermut el pots començar a les dotze del migdia i ser les tres de la tarda i encara no haber-lo acabat. Res de tenir un hora marcada com els anglesos ho fan amb el té. I aquella sensació, una vegada has sortit del bar, amb la mitja rialla, les galtes rojes i la panxa plena, de tenir l'obligació d'anar a dinar? Genial, la veritat. O no?




sábado, 5 de marzo de 2011

Desde la plaça de l'Escorxador















Desde la plaça de l'Escorxador i damunt del famós parking "intel·ligent" de Tarragona. Aquest matí he passat una estona amb uns skaters (quant jo era petit es deia anar en monopatí). Els he d'agraïr que em deixessin fer totes les fotos que he volgut sense protestar. Realment estic content dels resultats.

Acompanyo la imatge amb "Thieves like us" de New Order, una cançó que tota la vida ha estat amb mi i que dedico especialment a Azeno, a ver si d'una vegada ens fa gaudir dels seus intel·ligents comentaris.