miércoles, 27 de enero de 2016

La Jaka (un record ben viu)















Foto: Enric Prades

Han passat uns dies i encara no hem faig la idea de que la Jaka ens hagi deixat. Sembla que encara estigui present, i molt. Suposo que les xarxes socials ja ho tenen això, la gent mai acaba desapareixent del tot. És una sensació nova i que m'agrada. La Jaka es movia com peix a l'aigua dintre del món de les noves tecnologies, i era capaç de transmetre amb passió qualsevol nou descobriment. Crec que no hi ha dia que no entri al seu perfil de Facebook,  al seu increible Instagram, o al seu Whatsapp i miri les darreres converses que vam tindre, la conya que feiem, o les fotos que ens enviavem. I mirant mirant és ara quan t'adones que "Absències", una de les seves darreres sèries fotogràfiques, adquireix molt significat.

Sempre recordaré el dia que ens vam conèixer, ella sempre deia que gràcies a Instagram però jo crec que sense Instagram també ens haguessim conegut, va ser a la Casa Canals veient els focs desde la terrassa, i vam conectar ràpidament. La darrera vegada que ens vam veure va ser al claustre del Seminari durant la festa d'aniversari de la Clínica Curull i la presentació del llibre "68+1" del Ram Giner, tant ella com jo participavem d'aquest fantàstic projecte. I la darrera conversa que vam tindre va haver de ser per telèfon, tot i jo estar davall de seua casa, teniem pendent un petit regal que a ella li feia molta il·lusió donar-me i a mi rebre. Enmig d'això ha existit tot un Món, ple de complicitats, i uns anys fantàstics d'amistat veritable i contagiosa, amb moltes ganes d'aprendre (ens ha quedat pendent l'intercanvi de classes de fotografia per classes de piano), moltíssimes rises que a vegades només enteniem nosaltres, les històries sicilianes de Montalbano, el naixement de les bessones que tanta il·lusió li van fer, les xerrades sobre fotografia, les seves increibles ocurrències literaries que a mi em fascinaven, i la herència d'una filla i uns nets fantàstics que es fan estimar moltíssim (Albert, tú també ets part important d'aquesta herència).

L'altre dia l'Enric va passar-me la foto que acompanya aquesta entrada i crec que no es prou conscient del content que em va fer. És una imatge que m'encanta i defineix a la perfecció la relació que tenia amb ella, fins i tot sé el que diria si la veies: "No m'agrada, surto massa arrugada!" (seguit d'una risa sincera).

Son molts els records que guardaré, tot i així ja et començo a trobar a faltar...

miércoles, 13 de enero de 2016

El meu 2015 musicalment parlant




1. "Sound & Colors" - Alabama Shakes
2. "I love you, Honeybear" - Father John Misty
3. "Pegasus" - Joan Miquel Oliver
4. "Poison Season" - Destroyer
5. "Harrison Ford Fiesta" - Harrison Ford Fiesta
6. "The Waterfall" - My Morning Jacket
7. "La clau de girar el taller" - Adrià Puntí
8. "Play it Cool" - Kurt Baker
9. "Hollow Meadows" - Richard Hawley
10. "How Big, How Blue, How Beautiful" - Florence & The Machine


Trobo que el 2015 ha sigut un any molt xulo musicalment parlant (tot i no haver tingut massa temps per gaudir de la música). Aquesta és la llista del que més he escoltat y que possiblement més m'ha agradat. En primera posició poso el "Sound & Colors" dels Alabama Shakes perquè el trobo impresionant i immens, fent un pas més enllà del soul i rhythm'n'blues de tall clàssic i sonoritats vintage del seu primer disc i anant a buscar altres camins sense deixar de mirar i mimar les seves arrels. I per damunt de tot la veu i caràcter d'una bèstia escènica com és Brittany Howard, grandíssima!

La resta es pot messclar com es vulgui, però durant el 2015 tots aquests discs m'han acompanyat, i molt.

lunes, 4 de enero de 2016

"Harrison Ford Fiesta" al Teatre Metropol


























Darrerament tinc el bloc una mica oblidat. Crec que és culpa de l'oncle Facebook, tots busquem la màxima inmediatesa, i el bloc és un lloc reflexiu on buidar dèries. També és veritat que cada vegada hem costa més escriure i ser constant.

Total, que fa uns dies, o mesos, vaig anar de concert, més ben dit, vaig anar a fer fotos a un concert. La banda tarragonina Harrison Ford Fiesta van presentar el seu primer i esperat disc al teatre Metropol.

Aquí podeu veure unes quantes fotos i la resta a la pàgina de Vòrtex!


martes, 20 de octubre de 2015

Fe i Penitència




























Viatge ple de descobertes interessants. La religió mai deixarà de sorprendre'm, especialment la catòlica. Si un dia va ser la relació entre fe i creació (artística), ara ha estat la relació entre fe i penitència.

miércoles, 9 de septiembre de 2015

Una #blogosfera musical

Per segon any consecutiu tinc el plaer de col·laborar amb la #BlogosferaTgn, el projecte 3.0 creat pels amics de Tarragona Cultura, i per segon any les meves recomanacions seran musicals. Com que enguany es tracta de fer un mapa virtual dels diversos espais físics que recomanem els bloggers, la meva proposta serà un recorregut, entre màgic i sentimental, per la història de tres dels locals tarragonins on avui dia encara es pot escoltar molta música en directe.


Sota les voltes del circ - Sala El Cau



És obligat començar aquest recorregut per una de la sales més mítiques de la ciutat, la Sala El Cau, un lloc on encara a dia d'avui un pot tenir la sensació que després d'un concert i des de qualsevol racó, pot aparèixer algun romà despistat buscant la seva quadriga. I és que aquest local es troba situat davall mateix de les voltes del circ. El seu origen es remunta a quan l'emperador August va decidir establir la seva residència a Tarraco, sobre l'any 25 ac. Gran amant de la música en directe (a dia d'avui ja cap expert dubta que molt més que Neró, tot i que aquest era força virtuós amb el citar). L'arribada d'August va donar un aire nou a les nits de la metròpoli i van començar a aparèixer els típics locals de moda de qualsevol ciutat pròspera, entre ells El Cau (llavors conegut com a Cubiculum Cadit). I així, entre carrera de quadriga i carrera de quadriga, la gent podia prendre una copa i gaudir dels grups de moda de l'època. Les cròniques expliquen que entre altres s'hi van poder escoltar en directe a Polón, al grec Terpnos i a Mesomedes de Creta, a més de beure l'aclamat Vinum Mulsum, una garnatxa blanca que es va posar molt de moda per aquelles contrades i elaborada a la zona avui coneguda com a Terra Alta. Bertomeu Fontanals i Ginebró, musicòleg i doctor en història romana per la Universitat de Barcelona (UB) ho explica perfectament al seu llibre "Quan Cèsar August era Yé-Yé (auge i declivi de la música indie a la Hispania Citerior Tarraconensis)", editat per Milenio i amb pròleg de l'historiador Javier de Castro. He de dir que aquest tractat actualment és difícil de trobar ja que no ha estat reeditat, tot i això em consta que algun exemplar encara queda a la botiga de música Shiva Músic de Tarragona (preguntar per Diego).


Caliu a la part baixa - Sala Zero


La segona parada ens porta fins la part baixa de la ciutat, a tocar del port, allí ens trobem la Sala Zero, un local per gaudir molt de la música en directe. A dia d'avui podem afirmar que és una de les sales de referència a Catalunya i del tot imprescindible dintre del circuit de sales en directe. La seva programació va des de l’electrònica més avantguardista (SLNT CLVB) fins al rock mes “garatger” (Bule Bule Club), passant per l'indie, el metal, el hip hop, el rock'n'roll o l'indy hop. Per saber de quin tipus de local estem parlant em limitaré a copiar un extracte del diari personal de Joao Magalhanes, poeta i dramaturg portuguès que va viure durant quasi vint anys a Tarragona, i ara tristament oblidat...

"Part Baixa de la ciutat. Ben entrat l'hivern. La nit és freda i no hi ha massa gent pel carrer. Boira. A tocar del port les ombres es desdibuixen com notes en la immensitat d'una partitura. Camino amb les mans a les butxaques buscant una escalfor inexistent. Ja arribo. Mes enllà de la boira el cartell penja i grinyola, com sempre. Entro, miro i demano una cervesa. Hi som tots: Salva, Lourdes, Dani, Marilen, David, Angel, Lola, Carlos... silenci. A l'escenari apareix una figura prima que retalla la suau llum del local. En el meu imaginari mai mes sonarà (plorarà) igual una trompeta com la nit del 26 de novembre de 1964. Chet Baker està ben viu, ni la presó italiana ni la heroïna han pogut amb ell (...)"


Un segle de immortal modernisme - Cafè Metropol Espai Cultural

Per acabar pugem fins la Rambla per trobar-nos amb el Cafè Metropol Espai Cultural. Es tracta del bar del Teatre Metropol, l'edifici modernista dissenyat per Jujol i construït a començaments del segle passat. A dia d'avui la gestió la porten el Guillem i el Pau (La Curiosa) i cal dir que està vivint una enèsima joventut. Aquest espai presenta una programació molt eclèctica, amb poesia, exposicions, conferències, ciència, i sobretot molta música en directe. Res a veure amb aquell “antro” de perdició de començaments dels anys vint del segle passat, regentat en aquells temps pel Guillem i el Pau (La Tafanera), i on l'únic que s'hi feia era ballar xarleston, beure molta absenta i fumar opi portat directament d'Afganistan (llegir l'estudi de l'antropòleg anglès Christopher Connelly sobre locals de moda a l'Europa d'entre-guerres titulat "Fuck the life", hi podem trobar tot un capítol dedicat al Cafè Metropol). Tampoc res a veure amb el tuguri negre i fosc dels anys cinquanta, aleshores sota la batuta del Guillem i el Pau (La Furgadora), un lloc insalubre i de molt mala reputació on la música brillava per la seva absència i les baralles eren diàries. I per descomptat molt allunyat del centre bacallaner en què es va convertir als anys noranta, dirigit en aquell temps pel Guillem i el Pau (La Manefla) i on, un dia normal, se consumien mes pastilles que hòsties un diumenge a missa.


Segons Connelly: "Un estudi seriós de la història del Cafè Metropol ens portaria a haver d'admetre la immortalitat de determinats individus de la raça humana, el Guillem i el Pau en serien un clar exemple (...)". Jo amb aquesta afirmació no hi estaria massa d'acord perquè sempre que els he interpel·lat per aquest extrem la seva resposta ha sigut desmentir-ho categòricament, fins al punt que m'han facilitat fotografies de tots els Guillems i Paus que han regentat el Cafè Metropol i clarament es pot veure que son persones diferents (adjunto les fotografies de les diverses èpoques com a testimoni inapel·lable).


 

 

Nota de l'autor: Totes les fonts utilitzades per escriure aquesta entrada no han estat ni verificades ni autentificades pel titular d'aquest blog ni per cap dels seus ajudants, per tant es podria donar el cas que no totes fossin del tot certes. Per altra banda, l'autor del blog i els seus ajundants no es fan responsables de les opinions i hipòtesis expresades per tercers, encara que siguin doctors o grans eminències en l'àmbit tractat. 

També cal destacar que, segons consta en l'anvers de les fotografies cedides pel Guillem i el Pau, els autors de les imatges van ser: "Fotografias Emilio Barruz" les dos primeres corresponents als anys 1924 i 1956 (segons he pogut saber es tractava d'un autor de Reus especialitzat en nus femenins). Dani Seró és l'autor de la foto dels anys 90 (el Pau em va comentar que era un assidu del local i gran fan de Chimo Bayo i Paco Pil). I la darrera imatge, com és fàcil endevinar, l'he feta jo mateix.